Quan vam començar aquest nou camí en el nostre blog, us vam dir que us volíem acompanyar en aquests dies difícils
de confinament, aportant-vos idees d'activitats, oferint-vos informació que us
pugui ajudar o explicar-vos com ho portem a casa.
Doncs avui us volem parlar dels dies grisos, perquè tot i que som dues
persones positives de mena, hi ha dies difícils i creiem que també pot ser útil
explicar-los, perquè veieu que el sentiment de que casa vostra està cap per
avall, és compartit.
Vagi per endavant que no som psicòlogues i que el nostre objectiu no és
donar-vos consells, perquè això ho han de fer els i les professionals, però us podem explicar la nostra experiència per si us pot servir.
Què passa el primer dia que el teu fill de 4 anys et diu que no es vol
aixecar? Doncs que perceps que alguna cosa no va bé. No és un tema de
cansament, no és un tema de voler fer el mandrós. El veus amb els ulls oberts,
amb els braços abraçant-se ell mateix, i sents clarament, com el teu fill no té
ganes de fer res.
Llavors et dius, és normal, tants dies sense veure els amics, sense anar a
l'escola, està fins "el monyo". I comences a insistir en que s'aixequi, busques
un esmorzar que li agradi, i aquell dia fas activitats que el puguin motivar
més. Però l'endemà comença a fer dibuixos negres on surten molts coronavirus, i
més endavant es desperta, a la nit, amb un malson perquè quan tanca els ulls hi
ha el virus.
I tu entres en un espiral de voler-lo ajudar, perquè un nen de 4 anys no
pot estar trist, perquè el teu màxim, a part d'educar els teus fills, perquè de
grans puguin prendre decisions per ells mateixos i ser autònoms, és que siguin
feliços. Intentes que faci coses diferents, que estigui motivat, que rigui, a
exagerar el reforç positiu.... i tot això no es pot forçar, i com no pot ser
d'altra manera acaba amb discussions, frustració i angoixa per les dues bandes.
Aquest és el moment en el que, quan els nens dormen i tot està tranquil,
t'asseus amb el seu pare i comenceu a analitzar, amb calma, què està passant.
Com a pares tenim dos punts de vista que tot i ser complementaris són
diferents, i això va molt bé per veure-ho de forma més racional i no tan
emocional.
Primer de tot és important veure que el teu fill no està sempre trist, ha
perdut aquella alegria que tenia sempre, però té moments de riure, si que és
veritat que menys que abans, però els té.
Tot i que has intentat buscar espais tranquils amb ell perquè et pugui
explicar què li passa o què li preocupa, li és complicat expressar-se, i ara
amb la calma, et fixes que els dies que el pare ha de marxar físicament de casa
per anar a treballar, són els dies que està pitjor.
Per últim reflexionem sobre les videotrucades que fem amb la família. Estan
molt bé, però el sentiment que et queda quan penges té un punt d'amargor, de
torbar-los a faltar, de ser més conscients del temps que fa que no els podem
tocar... i per què no li podria estar passant el mateix al nostre petit? I
si el fet de veure la seva família o els seus amics el fa més conscient de que
no pot sortir? Podria explicar perquè no vol aparèixer a les videotrucades ni
fer-ne amb els seus amics.
Així que hi va haver un canvi d'actitud però per part nostra. Si no et vols
aixecar, et deixo una estona més, entenent uns marges raonables, no t'apreto i
et dic que t'estarem esperant al menjador. El pare quan ha de marxar a
treballar, la nit abans parla amb ell, li explica què farà i sobretot que utilitzarà guants i
mascareta perquè així està protegit. Deixem més espai lliure perquè pugui dibuixar i expressar el que sent,
i ja hem explicat a la família que durant un temps no sortirà a les
videotrucades, ell sap quan les fem i quan s'hi vulgui afegir té la llibertat
per fer-ho.
Llegit ara, poden semblar coses molt lògiques, però quan et trobes enmig
del problema i a més confinats a casa, les coses més senzilles semblen les més
complicades.
Ara somriem més, hem començat a fer servir colors diferents al negre i hem aparegut
tots junts en alguna videotrucada familiar, així que, encara
que de vegades els dies siguin grisos, recordeu sempre... TOT ANIRÀ BÉ.